il·lusió

Hopeful (esperançada), 1909

Sir Lawrence Alma-Tadema

Sempre he estat una dona optimista i la gent que em coneix sempre diu que contínuament tinc un somriure en la cara. Recordo que, una vegada, una companya de feina em va dir que devia ser molt feliç, que no devia tenir cap problema perquè sempre estava rient. Què sabia ella? Jo també sé què significa patir i els meus ulls, a banda de somriure, també han plorat i ploren. Si en podria contar de males històries...Com tothom, no? Tanmateix, una cosa és certa: l'optimisme que m'engull des de sempre m'ha ajudat a superar èpoques que m'han ferit molt.Perquè he estat i sóc una dona esperançada i il·lusionada, qualitats que m'han fet tirar endavant i créixer personalment. Que algú em digui què és la vida sense il·lusió. La vida sense il·lusió és una vida grisa que voreja la infelicitat.I la il·lusió és viure el dia a dia, o el futur més pròxim, sense recances, amb ganes de gaudir del que sigui: d'una companyia, d'un projecte, d'un amic o d'una amiga, de la parella, dels fills, de la feina, de l'art...

Ara per ara, aquestes són les il·lusions que em fan vibrar de felicitat i em fan desitjar viure: veure créixer ma filla, parlar amb ella, dir-li constantment que l'estimo, arribar a casa i sentir que entro en la pau, carregar-me d'energia amb les abraçades de ma filla, del meu home i del meu gos, jeure al costat de Sam i recolzar-me en el seu cap sense dir res, sentint el batec del seu cor, parlar amb Emily i riure a riallades, dissenyar amb Emily el vestit que em posaré en la boda de mon germà, fer riure a ma mare,tenir la casa neta, ordenada, bonica i amb flors, tenir cura de les plantes, estar amb el meu alumnat per acompanyar-lo i obrir-li els ulls al món, ballar i cantar amb la música que m'agrada, preparar el dinar de Nadal, posar-me guapa, pintar-me els llavis i les ungles, vestir bé, continuar sent presumida i apassionada...I més i més coses, profundes i frívoles.

Que la vida passi i que tot no continuï sent igual, sinó igual de millor. Que tot el que pugui ser, sigui.

Pijama

Paula està creixent. Després d'uns dies en què no s'ha trobat gaire fina, amb tos, amb mal de gola, amb esternuts i amb marejos per tanta xafogor, ha anat creixent. Les cames se li han estirat adolorides i els camals dels pantalons del pijama li han arribat per meitat cama. Ahir, vam anar de compres. Vam anar a comprar dos pijames (i alguna coseta més...). En tornar cap a casa, vaig recordar que de menuda m'agradava estrenar un pijama i vaig recordar també que quan començava a fer fred m'encantava abrigar-me amb la franel·leta del pijama que la mama m'havia comprat.I mentre caminàvem pel carrer, vaig sentir en la pell aquella sensació de benestar...

Leaf

Leaf, Elizabeth Stanhope Forbes

"Where te wind carries me

I go without fear or gief.

I go whiter each one goes:

Thither the leaf of the rose,

And thither the laurel leaf."

Giacomo Leopardi

"On el vent em porti,

vaig sense por ni dolor.

Vaig on tothom va:

la fulla o la rosa,

i la fulla de llorer."

Els dies s'escurcen i les nits s'allarguen... L'estació de la malenconia... El començament de la rutina...

Paula, la periodista

Quan jo era menuda, en aquella època, les xiquetes de la meua edat volien ser perruqueres o mestres. Intento recordar què volia ser jo i no ho puc aconseguir de cap manera. Potser desitjava ser perruquera... Amb els anys, volia ser química. Em veia a mi mateixa amb una bata blanca treballant en un laboratori fent experiments. Una imatge idealitzada que, en anar a la universitat, es trencà en mil bocins en un moment en què el meu cor m'allunyava de les ciències i m'estirava cap a les lletres. Ja fa molts anys que sóc professora i, d'ençà que ho sóc, em sento molt feliç. Aquesta és la meua vocació. I cada dia m'aixeco contenta i contenta me'n vaig cap al treball.

Ma filla Paula sempre ha volgut ser veterinària. El meu home sempre ha dit que aquesta vocació li hem inculcat sa tia i jo, per això que estimem tant els animals. Sempre ha estat ella la que ha curat Sam en estar malalt. Sempre ha acompanyat Sam a la veterinària, tot observant les visites que Mari Conxa li feia. Fins i tot ella i la seua amiga de l'ànima, que també vol ser veterinària, han fet plans per treballar juntes i obrir una clínica per als animals, en la qual sa tia se n'encarregaria de la perruqueria, com Françoise, la perruquera de Sam.

Tamateix, l'altre dia, en sortir de col·legi em va dir:"Mama, saps què vull ser? Vull ser periodista o escriptora." Ja no volia ser veterinària... I m'ho va dir amb tanta passio, amb tanta llum a la cara, amb tanta fermesa, que em va convèncer. Fins i tot vaig arribar a pensar que ho seria de veritat. A l'escola, formarà part del grup de periodistes. El grup de xiquets i de xiquetes de sisè que editaran la revista del centre. D'aquí li ve aquesta nova vocació... Tot parlant del que hauria de fer dins d'aquest grup, es va aturar i em va demanar:"Mama, com són els periodistes?" Li vaig dir que hi havia de tot, com a tot arreu: periodistes bons, periodistes dolents, periodistes competents, periodistes incompetents... No va dir res. Potser pensava que els periodistes eren persones especials. I potser estava preocupada per saber si ella encaixava en aquest món.

A la nit, va agafar el portàtil, se'l va posar a la falda i em va dir:"Vaig a escriure una notícia. sobre què la puc fer?" Li vaig dir que sobre la tornada a l'escola o sobre l'arribada de les pluges de setembre. Va escriure sobre l'escola, teclejant com una mecanògrafa... I va crear una carpeta per desar les notícies, que va anomenar "Paula, la periodista."

No sé que arribarà a ser. Potser serà una periodista de veritat o potser no. Això és un futur que només coneix el seu destí. Sigui el que sigui, que sigui el que la faci feliç, encara que per trobar aquesta felicitat s'equivoqui... Jo em vaig equivocar. Vaig perdre dos anys de la meua vida. Tanmateix, sempre he pensat: "Què són dos anys perduts de la vida al costat de tota una vida plena de felicitat?"

trenta-u d'agost

September Morn, Paul Émile Chabas

Trenta-u d'agost. Darrer dia de vacances. Un altre estiu més per amagar en la capseta dels estius que passen... Un estiu afable, amb alguns instants tristos i desencantats, cosa normal en la vida de qualsevol persona... Setembre durà el moment del retorn a aquells dies de finals de juny, que m'han de portar a reprendre les classes, a anar d'aquí cap allà més de pressa, a seguir un horari més rigorós, a anar a dormir prompte i deixar de vetllar a les nits, a les migdiades del cap de setmana... En fi, a la tornada a la dolça, i de vegades amarga, rutina de la tardor, de l'hivern i de la primavera... Avui, quan encara queden unes hores abans no arribi demà, sento una mica de peresa i em costa de mudar els dies estivals pels dies que vindran...

Abraçar arbres

Tree of life, Gustav Klimt

Avui he llegit que els arbres sempre estan aquí "amb els braços oberts", disposats a calmar-nos i a traslladar-nos la seva energia. Hi ha gent que té uns costums que per a molts s'acosten al ridícul o a la bogeria, com ara parlar a les plantes i acaronar-les. Hi ha qui abraça els arbres. Es diu que aquest gest renova i omple d'alegria. És una teràpia barata, l'únic inconvenient de la qual és que et pots tacar de resina. Per abraçar un arbre, a l'hora d'escollir-lo, segons la terapeuta Lola Robas, ens hem de deixar portar per la intuïció, pensar que és ell qui ens elegeix, cercar-lo sense presses. Llavors, ens hi hem d'acostar lentament, contemplant la forma del seu tronc, de les seves branques, de les seves fulles. Li hem de tocar l'escorça, acariciar-lo i abraçar-lo, tot buidant la ment i deixant que tot flueixi. Al cap d'un instant, tindrem un sentiment de relaxació i de benestar molt profund. Tot seguit, ens n'hem de separar lentament i donar-li les gràcies. Diuen els "entesos" que cal fer aquest ritus descalç perquè l'energia negativa o els pensaments dolents baixin pel cos fins que surtin per la punta dels peus on la terra els recull i els recicla de forma natural...

Quan pràctico ioga, faig la postura de l'arbre per aconseguir equilibri. També arrelo fortament els peus al terra per agafar-ne la seva força. Cada dia, saludo les plantes, els pregunto com es troben i fins i tot les acarono. M'abraço fortament al cap del meu gos i al cos de ma filla. Pura energia per a sentir-me forta i feliç. Encara no m'he abraçat a cap arbre. Obriré més els ulls i restaré amatent a la crida de l'arbre que m'hagi triat per deixar-se envoltar pels meus braços.

The Sleeping Princess, Frances MacNair

La Petite Paulette dorm. La petite Paulette s'ha adormit molt prompte. Encara era de dia. Encara no havia sortit la lluna. Tenia el cos defallit. Tenia la ment fatigada. Estirada al sofà, li han caigut els ulls de son. Amb el cap reposant en la meva falda, li he acaronat els rínxols, fent-li pessigolles a través del cabell. He reposat els dits en el seu coll, i he sentit els batecs del seu pols. Trip-trap, trip-trap, trip-trap... El seu cor, un rellotge precís. El seu cor, una vida viva... Avui, la Petite Paulette s'ha adormit d'hora perquè ha passat un dia a casa dels iaios, amb Emily, amb Bruc, amb son tio. Ha estat tan feliç, tenia tantes ganes que arribés aquest dia, que l'emoció l'ha esgotat sense adonar-se'n. Per això, en dir-los adéu, en deixar enrera els quilòmetres de distància, l'entusiasme ha minvat i la Petit Paulette ha estat vençuda pel defalliment... Dorm, Petit Paulette, princesa adormida. La foscor de la nit t'abrigarà i els rajos de la lluna il·luminaran el teu son profund...