Spring Maiden, 1884
Sir Frank Dicksee
Un dia vas nàixer per l'estimació d'una jove parella que un dia es va enamorar, es va prometre amor etern i es va casar seguint la tradició. Un altre dia, al cap d'uns anys, mentre donaves voltes mirant el cel, vas decidir que tu també tindries una família, amb príncep blau i princesetes de nata. Oblidares aquest desig infantil per jugar a nines, a casetes i a pares i mares. Un capvespre d'estiu, quan et passaves tot el dia jugant al carrer, tota la colla vau anar al parc per celebrar una boda de mentida amb els nuvis, els convidats i el sí quiero . Quina gràcia això de jugar a ser grans! Van tornar les nines, les casetes, les amigues, anar d'una casa a l'altra per jugar... Eres tan innocent, encara... Sabies que els nois existien, però vivien lluny de tu, en un altre planeta. L'adolescència t'apropà als nois i et vas proposar d'enamorar-te'n d'algun: l'habitant més estrany i inaccessible de tots els qui havia en aquell planeta més proper. Aquest era el teu fat. El teu fat per sempre més. L'estiu portava l'oblit. Setembre duia el retorn amorós. Mentrestant, un aspirant a poeta, que t'escrivia llargs poemes d'amor, i un dibuixant de fantasies es van enamorar de tu. Però tu no els estimaves. L'adolescència passà. Un dia, l'home inaccessible et declarà el seu amor. Aquelles paraules arribaven massa tard perquè l'havies deixat d'estimar. La universitat et va dur un altre enamorament, un altre home inaccessible. Mentrestant, un altre noi t'escrivia cartes d'amor sota el so dels Beatles. Però tampoc no l'estimaves. De l'estranger va arribar un altre amor que et volia seguir fins a la fi del món. Te n'hi vas enamorar. Potser era ell... Vau compartir sostre. No hi havia plans de boda ni de fills... Un divendres, mentre et vesties per anar a treballar, abans de marxar de viatge, et va dir que eres molt guapa. Et va fer sentir tan bé! En tornar dos dies després, et va dir que no t'estimava, que s'havia enamorat d'una altra dona. Plors. Desengany. No sabies qui eres ni on eres. Al cap de pocs dies, vas acceptar que no es pot estimar per obligació. Tu tampoc ho havies fet mai. Vingué la solitud. Una nit de festa, algú et va agafar de la mà en la foscor. Era un amor impossible. No volies ser una amant. Més soledat. De ben lluny, va arribar un jove venedor de llibres a qui vas convidar a sopar a canvi de no comprar-li res. Mentre t'acaronava, et va dir que tenia vint-i-un anys. Tan sols en tenia dinou. Res no importava. Era com si visquéssiu sols al món. Tres dies i tres nits junts. Li vas regalar la música d'aquells instants i se'n va anar en un tren lluny, ben lluny. Després, unes quantes trucades d'enyor fins l'adéu definitiu. Encara ara, de tant en tant, penses en ell, en un retrobament. És tan curiosa la vida! Més solitud. Enamoraments fugaços. Ja tenies més de trenta anys. La por a la soledat. I un nou home difícil. Temps trasbalsadors. Anades i vingudes. Ara t'estimo. Ara no t'estimo. Sofriment. Comiat. Et seguí i et va proposà matrimoni. Vas dir que sí. No ha estat un camí de roses. No hi ha hagut príncep, però sí una princeseta: el motor de la tea existència.
Sovint penses en aquells que t'estimaren i que refusares. Potser algun d'ells t'hauria fet més feliç. No se sap mai. També penses en quan tenies sis anys, i vas pensar que et casaries, que tindries una família, amb príncep blau i princesetes de nata...
Dolce far niente, 1880
