K.

Esbós de l'Al.·legoria de Junius, 1896

Gustav Klimt

Cada dilluns, a sota de casa, s'instal·la la fira, el mercadillo, com diuen aquí. Sempre m'ha agradat d'observar el carrer des de la finestra o des del balcó. Sóc una voyeuse de l'enrenou diürn o de la quietud nocturna. Doncs bé, quan tinc festa o vacances, des d'una petita escletxa de la persiana, miro la gent que es passeja per la fira entre els crits dels firaires. I entre les persones que hi apareixen, surten alumnes, exalumnes, familiars, amics i coneguts. Tota una desfilada de tipus majoritàriament extravagants i vulgars.

Ahir al matí, entre aquesta munió de gent, caminava vigilant una parella de policies municipals. Una noia i un noi. El noi era K., el terrible K...

K és un exalumne meu que vaig tenir fa una quatre o cinc anys. Era la imatge autèntica de l'alumne rebel i indomable. Ningú el volia tenir a la seva aula perquè era contestataire, agressiu, inquiet... En fi, un maleducat de cap a peus. Recordo que en començar el curs, me'l vaig trobar assegut a les escales. Havia estat expulsat de l'aula. Segons ell, no havia fet res (és el que solen dir sempre els alumnes quan són exclosos de l'aula). Vaig adonar-me que me'l trobaria molts cops en aquella escala i, com que el que feia en aquella hora era una optativa, li vaig dir si volia fer l'optativa que donava jo. Per suposat, davant d'aquesta mena d'alumne, el canvi es pogué fer sense cap impediment.

Amb molt d'afecte, molta comprensió, molta calma i molta paciència, vaig aconseguir que K deixés de ser, ni que fos per unes hores, l'irrespectuós i gandul que era. En aquella hora de classe, treballàvem la poesia des d'un vessant molt creatiu i lúdic. K. va escriure poesies, va elaborar collages i cal·ligrames i va fer tot allò que van fer la resta de companys i companyes. També s'hi va enamorar de S., una alumna repetidora que el va ajudar molt a treballar. Fins i tot van sortir junts durant una bona època.

Recordo que un dia em va contar que la nit anterior se n'havia anat de casa perquè s'havia barallat amb son pare. Sons pares l'havien estat buscant tota la nit i resulta que se l'havia passat dormint a sota d'un arbre de la seua finca. K. feia aquesta mena de coses...

K. va repetir quart d'ESO, però durant aquell curs, amb un any més, va madurar i es va emprendre la vida amb més seriositat. Al cap d'un temps d'acabar l'ESO, me'l vaig trobar pel carrer. Treballava en una empresa d'acristallats i volia ser policia. Més tard, en una altra trobada, em va dir que estava en atur. Passà el temps i un dia, passejant pel centre de la ciutat, vaig veure un grup de policies municipals entre els quals hi era K. Hi estava fent pràctiques. Entre mi vaig pensar: "Quien te ha visto i quien te ve..."

Ahir ja no era el K. adolescent que vaig conèixer. S'ha fet més musculós. Vesteix amb la gorra de plat, la camisa blau cel i els pantalons blau marí. A l'esquerra de la cintura, duu la pistola.

Ara és ell qui vigila que tothom es porti bé, que el món estigui en ordre. Forma part d'aquella autoritat que en un altre temps va rebutjar contínuament...

Buba

L'altra nit, a sota de casa, ens vam trobar amb el pare de Buba (així solem anomenar els amos dels gossos que coneixem). Com sempre, ens va preguntar per Sam (els amos dels gossos, quan ens trobem, sempre ens preguntem pels nostres animals). Li vam respondre que ja l'havíem tret a passejar i que s'estava a casa descansant. Llavors, ens va dir: "Jo porto el gos aquí al darrera del cotxe". Contenta, li vaig preguntar si en tenia un altre, perquè l'altre gos, Buba, feia mesos que havia mort. Aleshores em respongué que el que hi havia darrera del cotxe eren les cendres de Buba.

L'amo de Buba tenia el cotxe preparat per anar a pescar de matinada a la platja. I s'emportava les cendres de Buba perquè l'acompanyessin, tal com sempre ho havia fet aquest gos des del primer dia que el tingué.

Buba vingué d'Alemanya. El fill del seu amo, un periodista esportiu, el comprà quan acompanyà el Barça en una de les seues estades esportives de pretemporada. Buba seria el regal del viatge per a la família. Un autèntic pastor alemany. Tanmateix, quan el periodista arribà a casa, el gos no va ser ben rebut i fou acollit pels iaios de Tortosa, que l'estimaren com si fos un fill.

Així, pare i fill/gos esdevingueren inseparables, sempre voltant amb cotxe per la ciutat. Un dia, vam saber que Buba tenia problemes per pujar al darrera del cotxe perquè li feia mal l'esquena. Més tard, ens va dir que l'havia sacrificat perquè l'animal no podia resistir el dolor. Ens va dir que l'havia incinerat i que el tenia a casa amb ell. Per suposat, tal com diuen moltes persones en aquesta situació, ens va dir també que ja no volia tenir cap gos més perquè havia sofert molt amb aquesta mort.

Buba, en morir, tenia onze anys i quatre mesos.En dir adéu a l'amo de Buba, no vaig poder evitar de pensar que Sam té deu anys i que fa un mes la veterinària, sense encara saber per què i sense preguntar-li-ho, ens va dir que a Sam li quedaven uns dos anys de vida. Segons ella, els gossos grans solen viure aquest temps. Jo, entre mi, vaig pensar: "Per què ho ha dit això aquesta dona?" Sam morirà quan hagi de morir...

Vaig deixar aquest pensament per imaginar-me Buba i el seu amo a la platja, de matinada, amb les canyes plantades a l'arena, esperant que hi piqués algun peix, tot conversant mentre compartien l'esmorzar.No feia falta ningú més. Amb els dos allí, n'hi havia prou. N'hi ha prou...

Hi torno

Vestit de tul i de setí negre amb brillants incrustats, 1913

Georges Barbier

Hi torno quan en la meua vida ha retornat cuando los elefantes sueñan con la música, un programa de música brasilenya que em va acompanyar dolçament en aquelles nits en què vivia sola en el casc antic de la ciutat dels meus estudis universitaris i dels meus primers anys professionals.

Vaig començar les vacances amb el propòsit d'escriure més sovint en el bloc (tindria més temps!!!). Tanmateix, no ha estat així. Ni una sola paraula escrita. He anat perfilant frases en el pensament, tot creient que en qualsevol moment les transcriuria en aquest quadern de bitàcora. Ha estat una època de desencontre amb la lletra escrita de ma vida. Un parèntesi, no pas un oblit. Si bé a un altre ritme, he continuat treballant, preparant un proper curs, que tornarà a estar ple de novetats, amb tasques per crear i per reelaborar.I les hores han anat passant, submergida en el dolç fer, però també amb llargues estones de dolce far niente.

Els meus estius, des de fa molt, són així. I així sóc feliç...

Però abans de les vacances vaig viure unes històries que ara vull narrar a poc a poc, en capítols. A l'abril vam anar de boda. Dos mesos abans, un dissabte al matí, marxàvem cap a Barcelona a comprar la roba del vestit de la núvia i la roba de les germanes, de la neboda i de la mare del nuvi. la modista, una de les germanes, vetllava perquè estiguéssim més boniques que mai.Per suposat, els complements de la núvia no podien faltar (sabates blanques pintades de flors i roba interior del color de la puresa). Vam tornar a casa amb el darrer autobús. Va ser un dia rodó. Tot havia sortit tal com havíem ideat. Caminant en la nit, Paula va exclamar:"Semblarem la família glamour". Aquella expressió em va sorprendre i em va fer somriure. Ella hi estava tan emocionada!

El dia de les noces arribà. A la matinada, un dolor de cap em va despertar amb una bona sotragada. La migranya em donava el bon dia. la migranya em donaria un mal dia. Em trobava molt malament. Em trobava per a morir. Si no hagués estat la boda de mon germà, no hi hagués anat. Me'n vaig anar a la perruqueria. No tenia ganes ni de parlar ni de somriure, com faig sempre. Era una altra Sumpta. Ni tans sols m'havia maquillat, cosa estranya en mi (mira si n'estava, de malament). Tan sols pensava que aquell dia, en aquella situació, se'm faria llarg. Només somiava en ser un altre cop al llit per tancar els ulls i descansar.

En deixar la perruqueria, em trobava millor. Era el torn del maquillatge, de la roba interior nova, del vestit de crep de seda blau, de les sabates de taló i de la cartera de pell. Sorprenentment, estava millor. Potser no seria tan tràgic. Potser alguna bona ventura s'apietà de mi.

La cerimònia va ser preciosa, amb els convidats precisos i uns nuvis que no paraven de mostrar-se mútuament que estaven enamorats, que eren feliços. I nosaltres, la família del nuvi, tal com va pronosticar Paula, vam ser la família glamour. Fou una boda autèntica. La boda que molts desitjarien de celebrar.

I tothom em va dir que estava molt guapa, guapíssima. I vaig pensar: "si m'haguéssiu vist aquest matí..."

Tornaré prompte...

Dolce far niente

Dolce far niente, 1880

John William Waterhouse

Ha arribat l'estiu, el de 2009. Començo a sentir moments en què faig el que em plau sense remordiments. Ja no tinc deures imprescindibles. He escrit una llista imaginària de coses a fer en començar les vacances. És una llista llarga i apassionada, però puc anar fent-la realitat amb calma: sense presses i amb pausa. Si avui no faig el que m'havia proposat, ho faré demà o demà passat o un dia qualsevol...

Els italians utilitzen l'expressió dolce far niente per al·ludir al dolç no fer res. Són unes paraules que denoten una refinada ganduleria. A l'estiu, aquest ha de ser el lema dels nostres dies de bon temps, del temps del final de la florida...

Durant aquesta estació, perdre el temps pot ser una forma de guanyar-lo...

Quaranta-vuit

Psyche obrint el cofre d'or, 1903

John William Waterhouse

Un any més. Ahir, abans d'anar a dormir, vaig mirar el rellotge. Eren les onze. Als quaranta-set, els quedava una hora de vida. Vaig sentir melangia: encara estaven amb mi, però ja els recordava amb tristesa. Sentia aquella tristor que se sent quan s'acaben les vacances, quan arriba el diumenge al vespre, quan ens hem de separar d'algú després d'haver compartit un bon dia, quan el curs finalitza... Vaig tancar els ulls en silenci i, en obrir-los novament en fer-se de dia, era la mateixa, però amb una diferència: el quatre i el set eren el quatre i el vuit.

Passen els anys i..., com passen! Els alumnes em diuen que semblo molt més jove. I crec que és així, sobretot perquè passo moltes hores enmig de la seua adolescència.

La pintura del dia d'avui és la que representa Psyche obrint d'amagat, per ànsia de poder, el cofre d'or destinat a la bella Afrodita, tot desafiant-ne la prohibició de Persèfone, cosa que la submergí en un somni etern.

Psyche representa l'esperit o l'ànima humana. La força vital de l'individu unida al cos en la vida i deslligada d'aquest amb la mort.

El temps passa les pàgines de cada vida. Estic en la maduresa i la visc feliç. Em sento bella interiorment i sovint exteriorment. No voldria tornar enrera ni tornar a néixer. Desitjaria restar per sempre més en aquesta plenitud de la vida que ara em pertoca...

Catorze anys

Ecstasy, Edmund Dulac

Avui fa catorze anys que em vaig casar. Catorze anys que em vaig vestir amb el vestit blanc de Sabrina, que em vaig calçar aquelles sabates amb una tanca de brillants, que em vaig posar aquells guants de setí fins al colze. Tot era blanc... Menys el cabell, que era negre com una nit fosca sense lluna.

Avui sóc una dona feliç perquè estimo i perquè m'estimen

Sant Jordi 2009

Albert Asensio

Sant Jordi m'omple el cor de roses roges de passió...

De passió per l'amor...

De passió per les lletres que em fan sentir que estic viva...

Visca l'amor! Visca la literatura!